Enguany he fet 40 anys. I per celebrar-ho vaig decidir fer-me un regal: anar a la marató de Nova York! Per qualsevol que corre de tant en tant, aquesta marató és una cursa mítica. O sigui que quin millor regal que aquest?
Com inscriure's a la marató
El primer que cal fer és inscriure's i el primer que cal fer per inscriure's és provar amb la famosa loteria. T'apuntes i si et toca doncs pagues la inscripció i tu t'organitzes, compres el bitllet d'avió, reserves l'allotjament, etc.
Si no tens sort amb la loteria sempre hi ha l'opció d'anar a una agència de viatges autoritzada i compres el paquet de bitllet d'avió, hotel i dorsal. Preu aproximat: 2.000 euros/persona (4-5 nits d'hotel). Inconvenient: que els hotels amb que treballen són cars (l'Hotel Plaza, etc.). Nosaltres (la meva dona, Itzel, i jo) vam negociar, però, perquè ens venguessin només el bitllet d'avió dels 2 i el meu dorsal. 1.780 euros en total. El dorsal sol val uns 290-330 euros, segons l'agència, però no el venen sol, a no ser que et toqui la loteria, clar.
També hi ha l'opció d'aconseguir l'inscripció si tens una bona marca. Ho explica aquí.
Els dies previs a la marató
Els dies previs a la marató cal anar a buscar el dorsal i els obsequis que donen. Solen organitzar també diverses activitats, curses curtes per corredors i acompanyants, etc.
El dia previ a la cursa vaig fer força bondat. Només vaig sortir cap al migdia a fer un cafè amb uns amics. La resta del dia vaig estar descansant.
El dia de la marató
El dia de la marató cal matinar força. Jo em vaig llevar a les 4h de la matinada perquè estavem allotjats a Brooklyn, a casa d'una tieta de la Itzel, que viu allà. Dutxa, esmorzar i cap al metro. Vaig sortir de casa a les 4.45h (compte amb l'hora, perquè calia endarrerir una hora el rellotge). Entre les 5h i les 6.30 cal estar a la New York Public Library, al carrer 42 amb la 6a Avinguda perquè d'allà surten els busos que transporten els corredors (els 43.000 corredors que hi havia enguany!) fins a Staten Island, on és la sortida de la cursa. Triguem una mitja horeta en arribar-hi. Organització perfecta. Tot funciona com un rellotge.
Donen esmorzar (cafè, bagels, etc.) i passes el fred com pots fins l'hora (les 8.10h) en que pots deixar una bossa amb roba i coses que vols que et portin fins a la meta.
Però encara queda una hora i mitja fins la sortida. Per sort ja va sortint el solet (amb pluja no vull ni pensar com pot ser el panorama...). De 8.20h a 8.50h el meu grup ja pot entrar al "corral" corresponent.
Quan s'apropen les 9.40h, hora de la sortida, ens porten cap al Pont de Verrazano. La gent es va desfent (llençant) de roba d'abric que no vol i que es recull per ONGs. Cada cop la cosa es posa més emocionant. Quan arriba l'hora de la veritat, amb tota la gent dempeus, donant indicacions pels altaveus, amb helicòpters volant per sobre de la gent, amb una avioneta que diu "Breath Deeply and Appreciate the Moment" (Respira profundament i aprecia el moment) un no pot més que emocionar-se. Sobretot quan, després de l'himne dels EUA, sona la cançó "New York, New York", cantada per Frank Sinatra. El moment és molt emocionant. A un li venen les llàgrimes als ulls. Sobretot quan veus aquell corredor o corredora amb una samarreta dedicada a la memòria del seu pare, que va morir fa poc, o alguna cosa per l'estil.
Va donar la sortida un dels 33 miners xilens que van estar tancats durant 69 dies dins d'una mina. El miner, Edison Peña, a qui van convidar com a públic, va dir que preferiria córrer-la. Així que després de donar la sortida, s'incorpora a la cursa.
La cursa comença al famós Pont de Verrazano (Verrazano Bridge). El pont puja bastant en el primer tram i el vent és força fred. Jo, durant tota la cursa, corro amb pantaló curt, amb samarreta de màniga curta però amb un forro polar prim a sobre i amb un gorro. El dia és de sol però l'aire és glaçat.
La gent anima durant tota la cursa. L'ambient és impresionant. Uns que diuen "Go, X, go". Uns altres que recorden "Chuck Norris never ran a marathon" (Chuck Norris mai va córrer una marató). Grups de música. Cantants solitaris. Un que toca la guitarra. L'organització, ja dic, és perfecta. A cada milla donen beguda isotònica (Gatorade) i aigua i en algun moment donen plàtans, taronges, Power Gel, etc.
Les dues terceres primeres parts de la cursa vaig molt bé. A ritme de 4h. Durant una estona vaig al costat del miner xilè, a qui tothom anima molt especialment. Quan arribo sobre la milla 18 (la marató són 26,2 milles, 42,195 km, és a dir que la milla 18 és el km 29) ja vaig bastant tocat. Aquí és on m'estan animant la Itzel i la seva cosina novaiorquesa Pati, que em fan aquesta foto.
És a partir d'aquí que ja quasi faig tota la cursa caminant. Els ponts es noten bastant (alguns pujen més que uns altres, perxò). Tenia una mena de pulsera als canells amb els temps de pas per 4h i 4h i mitja. Arriba un punt en que ja perdo el ritme. Ara perquè em fan molt de mal les cames, ara perquè no puc respirar, etc. El fet d'haver-me lesionat (rampes bastant fortes al bessó de la cama dreta que impedeixen que corri més de 5-10 km) a un mes i mig de la cursa jo crec que es nota força. He perdut pràcticament un mes sense entrenar. Fins i tot pocs dies abans de la marató pensava començar-la però estava segur de que no podria completar-la. Al final, arrossegant-me com he pogut he arribat fins al final. Les últimes milles se m'han fet llarguíssimes. Ni tota la gent que estava animant podia fer que corrés.
Al final he fet 4h i 52 minuts, la marató més lenta de les 4 maratons que he fet.
Però l'experiència ha sigut única. Quan ho passes tan malament penses "mai més tornaré a fer una marató". Per sort la memòria ho esborra tot i al final t'acabes animant a fer una altra. Estic segur de que aquesta no serà la última marató de Nova York que faci. Segur! ;-)
Epíleg
Van córrer uns 43.000 corredors de 100 nacionalitats diferents. Hi havia poc més de 900 espanyols, no sé quants catalans. Sí que sé que n'hi havia força: el periodista de TV3 Arcadi Alibés, entre ells, amb més de 100 maratons a les seves cames (!).
La cursa la va guanyar l'etíop Gebre Gebremariam en homes i la keniana Edna Kiplagat en dones. Per la meva sorpresa, i suposo que per la de molta gent, el també etíop Haile Gebrselassie no la va guanyar, tampoc la va completar per mal en una cama i, a més..., va dir que es retirava. La mala notícia del dia. Una llegenda de l'atletisme mundial, la única persona que ha baixat de 2h i 4 minuts en la marató (2h 3 minuts i 59 segons) es retira... Sempre serà el millor!
Qui de vosaltres s'anima a fer la marató de Nova York 2011? Ànims! --> Aquí us podeu apuntar a la loteria! ;-)
PD Moltes gràcies a tots els familiars, amics, companys de feina, etc. que per Facebook, Twitter, telèfon o de viva veu m'han animat!
Va donar la sortida un dels 33 miners xilens que van estar tancats durant 69 dies dins d'una mina. El miner, Edison Peña, a qui van convidar com a públic, va dir que preferiria córrer-la. Així que després de donar la sortida, s'incorpora a la cursa.
La cursa comença al famós Pont de Verrazano (Verrazano Bridge). El pont puja bastant en el primer tram i el vent és força fred. Jo, durant tota la cursa, corro amb pantaló curt, amb samarreta de màniga curta però amb un forro polar prim a sobre i amb un gorro. El dia és de sol però l'aire és glaçat.
La gent anima durant tota la cursa. L'ambient és impresionant. Uns que diuen "Go, X, go". Uns altres que recorden "Chuck Norris never ran a marathon" (Chuck Norris mai va córrer una marató). Grups de música. Cantants solitaris. Un que toca la guitarra. L'organització, ja dic, és perfecta. A cada milla donen beguda isotònica (Gatorade) i aigua i en algun moment donen plàtans, taronges, Power Gel, etc.
Les dues terceres primeres parts de la cursa vaig molt bé. A ritme de 4h. Durant una estona vaig al costat del miner xilè, a qui tothom anima molt especialment. Quan arribo sobre la milla 18 (la marató són 26,2 milles, 42,195 km, és a dir que la milla 18 és el km 29) ja vaig bastant tocat. Aquí és on m'estan animant la Itzel i la seva cosina novaiorquesa Pati, que em fan aquesta foto.
És a partir d'aquí que ja quasi faig tota la cursa caminant. Els ponts es noten bastant (alguns pujen més que uns altres, perxò). Tenia una mena de pulsera als canells amb els temps de pas per 4h i 4h i mitja. Arriba un punt en que ja perdo el ritme. Ara perquè em fan molt de mal les cames, ara perquè no puc respirar, etc. El fet d'haver-me lesionat (rampes bastant fortes al bessó de la cama dreta que impedeixen que corri més de 5-10 km) a un mes i mig de la cursa jo crec que es nota força. He perdut pràcticament un mes sense entrenar. Fins i tot pocs dies abans de la marató pensava començar-la però estava segur de que no podria completar-la. Al final, arrossegant-me com he pogut he arribat fins al final. Les últimes milles se m'han fet llarguíssimes. Ni tota la gent que estava animant podia fer que corrés.
Al final he fet 4h i 52 minuts, la marató més lenta de les 4 maratons que he fet.
Però l'experiència ha sigut única. Quan ho passes tan malament penses "mai més tornaré a fer una marató". Per sort la memòria ho esborra tot i al final t'acabes animant a fer una altra. Estic segur de que aquesta no serà la última marató de Nova York que faci. Segur! ;-)
Epíleg
Van córrer uns 43.000 corredors de 100 nacionalitats diferents. Hi havia poc més de 900 espanyols, no sé quants catalans. Sí que sé que n'hi havia força: el periodista de TV3 Arcadi Alibés, entre ells, amb més de 100 maratons a les seves cames (!).
La cursa la va guanyar l'etíop Gebre Gebremariam en homes i la keniana Edna Kiplagat en dones. Per la meva sorpresa, i suposo que per la de molta gent, el també etíop Haile Gebrselassie no la va guanyar, tampoc la va completar per mal en una cama i, a més..., va dir que es retirava. La mala notícia del dia. Una llegenda de l'atletisme mundial, la única persona que ha baixat de 2h i 4 minuts en la marató (2h 3 minuts i 59 segons) es retira... Sempre serà el millor!
Qui de vosaltres s'anima a fer la marató de Nova York 2011? Ànims! --> Aquí us podeu apuntar a la loteria! ;-)
PD Moltes gràcies a tots els familiars, amics, companys de feina, etc. que per Facebook, Twitter, telèfon o de viva veu m'han animat!
5 comentaris:
Rafa, hola.
Molt maco el teu relat... si no et fa res, ho reenviaré al Xavi, el germà d'el Miguel Angel, que també corre, i al seu company de curses, en Domingo.
Fa uns quinze dies vam estar a Bilbao, acompanyant-los en aquella marató que té la "gràcia" de ser nocturna... en fí, històries de curses.
Enhorabona per la teva experiència i moltes felicitats per aquests 40 anys.
Gràcies, Montse! Encantat de que ho reenviïs, clar. :-)
Molt bon post i bona cursa!.
Enhorabona.
Molt bé el teu post, ara a pensar en un altre repte!
Gràcies, Sergio i Carme! Sí, pensant quin serà el proper repte! :D Pujar el Toubkal? El Kilimanjaro? Fer una megaruta per Amèrica Llatina? Fer el Camí de Santiago...? Pujar l'Iztacihuatl? Fer un viatge "around the world"? El Montblanc? Bfff ;-)
Publica un comentari a l'entrada